Jo què sé

Començaré amb una excusa de malalt que es pixa al llit i diu que sua, però, per qüestions diverses, només puc escriure aquest bitllet diumenge a quarts de sis de la tarda, quan els nostres veïns del nord fa només un parell de dies que han d’anar a joc com les gallines (com si abans hi anessin gaire més tard), el Govern espanyol acaba de declarar l’estat d’alarma Runer avall fins que les granotes criïn pèl, el Govern català sembla que vol deixar els carrers deserts des de les deu del vespre fins a les sis del matí i els andorrans estem acollonits mirant-nos les muntanyes, creuant els dits i, en comptes de conformar-nos i posar-ho tot en mans del gran Carlemany o de la Mare de Déu de Meritxell, estem tots cagant déus i hòsties perquè ens la veiem venir. És a dir, i per dir-ho clar: no tinc ni idea de com està (a dalt, a baix, o a la nostra petita Andorra, sempre amb un ull a cada banda) la situació ara que em llegiu, a una hora qualsevol de dijous 29 d’octubre d’aquest any per oblidar.

Per ara, sé ben poca cosa. En primer lloc, que més que la manca o no de llibertat de moviments, hi ha molts lletraferits preocupats per si preferim anar a tancar els ànecs a qualsevol hora perquè hi ha toc de queda, si estem entusiasmats amb el seny d’un lladre que no ha tingut mai seny o si, com Carner, volem que el cobrefoc ens doni gosadia; però això sí, la llengua al cul a l’hora de protestar i cap a casa falta gent quan sigui l’hora. En segon lloc, que ni els científics ni els qui manen no tenen ni idea del que està passant ni de cap on tirar: cada boig per on l’enfila i qui dia passa any empeny que no hi ha mal que duri cent anys ni cos que el pugui resistir. I, finalment, que hem de criticar els polítics per fer la seva feina, és a dir, per no fer res; felicitar els sanitaris per fer la seva (salvar vides) i, per sobre de tot, fotre’ns les culpes els uns als altres, perquè, tot i que la culpa sempre és negra, allò més temptador és donar-la a qui menys la té i menys es pot defensar.

Però no em feu cas. Com tants de vosaltres, només estic trista, empre­nyada, a punt de perdre la poca paciència que em queda i farta de tot plegat. Al cap i a la fi, ja us ho he dit al començament: jo què sé.