Darrerament estem submergits en un oceà de restriccions, normes, decrets i declaracions. Diferències de criteri i de presa de decisions dels governs que no tenen res a veure les unes amb les altres. L’opinió pública comença a esclafar-se davant les desavinences que es fan públiques entre polítics i científics, visions contraposades, declaracions i contradeclaracions deixen veure que es funciona a cops de timó. Observem al nostre voltant i el desgavell és tal que cada país o fins i tot regió implementa les seves pròpies mesures: confinaments selectius, perimetrals, estats d’alarma, tocs de queda, limitacions de serveis diferents en funció dels polítics de torn, com la restauració oberta a uns llocs tancada a altres. Els tocs de queda, que sonen a pel·li, limiten les hores de sortida al carrer però continua havent-hi botellón, festes privades i sopars. A Espanya, per exemple, vuitanta polítics dels que han de donar exemple assistien aquesta setmana a una festa d’un diari, vuitanta i alguns sense mascareta! Les disputes internes a tots els països es polaritzen entre els que pensen que s’ha de ser més contundents i restrictius, i els que fan equilibris per no enfonsar més la tocada economia. A França, Emmanuel Macron admet en primera persona que la segona onada està fora de control i que els ha sorprès, i decideix tancar novament el país i tots els serveis no essencials. A Espanya cada autonomia aplica les seves pròpies mesures independentment de dades objectives i més pendents dels vots que de res.