Sense preveure-ho, dimarts a la nit vaig escoltar en directe Josep M. Bartomeu anunciant la seva dimissió com a president de l’FC Barcelona i per extensió la de la seva junta –bé, del que en quedava–. Dels prop de 25 minuts que va estar parlant, pel cap baix n’hi van sobrar vint. Si hagués anat així la cosa, hauria estalviat a socis i afeccionats el darrer i deplorable capítol del seu mandat. El discurs va ser un fidel retrat de la seva gestió al capdavant del club. Des del 2014, a poc a poc i sense esforç aparent, va conduir l’entitat cap a una deriva decadent difícilment igualable; fins al punt de superar Joan Gaspar en el dubtós lloc de pitjor president de la història de l’entitat. Esportivament parlant, el més trist és que malgrat les xifres/títols acumulats, ha malbaratat anys de joc de Lionel Messi, el talent més gran que mai ha vist aquest esport fins ara. Llamp de llamps! Va tenir ocasió de plegar per qualsevol de les crisis de la seva (no)gestió, cremant directors esportius i entrenadors o malbaratant diners amb fitxatges inexplicables. Per no parlar del desballestament de les estructures del futbol base de la Masia. Potser amb el primer fracàs a la Champions no, però amb els que es van anar succeint fins al darrer i innombrable resultat de fa poc més de dos mesos; oportunitats per plegar i mostrar una mica de vergonya, en va tenir sobradament. L’enrocament davant la moció de censura ha estat, al seu entendre, el darrer “servei” a l’entitat. Un últim despropòsit, per esvair cap dubte –si en quedava– sobre la seva (in)capacitat. Vint minuts sobrants, per reblar un comiat esperpèntic.