Ja en tinc prou. No puc més. Em declaro objector de consciència. No vull escoltar ni llegir més declaracions d’epidemiòlegs, físics, internistes estadístics i analistes de dades, però tampoc les dels il·luminats, negacionistes, escèptics, profetes, comentaristes anònims… Sé prou bé que no tots pertanyen a la mateixa categoria, que juguen a bàndols –a divisions– diferents, i que si alguna cosa hem de tenir clara hores d’ara és que el vell combat entre ciència i superstició està lliurant una batalla nova, qui sap si la que serà decisiva (segur que no, em temo). Però, què volen que els digui. No aguanto més l’atabalament. Massa dolor i massa soroll. Alguns radicals podrien suggerir, si no m’agrada el curs de la història i estar a les verdes i a les madures, que puc entrar en una càpsula criogènica –com aquella on diuen que el cadàver congelat de Walt Disney espera que arribin temps millors– o que faci com Rip van Winkle, que d’una gatera estranya es va quedar clapat vint anys i es va perdre la revolució americana. Però arribarà un dia en què tot això haurà passat i ens semblarà un malson. Però els malsons són fum de neurones, llampecs de sinapsis: il·lusions que de vegades fan patir però que no fan mal. Aquí hi ha gent que s’ha mort, gent que ho ha perdut tot i que ho passarà malament. La gran prova serà que, de les cendres, puguem construir alguna cosa que sigui millor, ni que sigui una miqueta, que la que hem tingut fins ara. I què volen que els digui: que a més de desinformat, a partir d’ara, continuaré essent un escèptic.