Preguntar, llegir, posar en contradicció, alertar de confusions... per separat o tot junt alhora no vol dir ser negacionista, sinó interessar-se per com es gestiona una pandèmia i procurar entendre els camins pels quals ens condueix la ciència. No es tracta de qüestionar les evidències, és a dir, els estralls que està provocant el virus en tots els àmbits, però tampoc de ser obedients i acrítics a la vegada, perquè aleshores passem a ser caldo de cultiu per esdevenir una societat mesella. D’obedients amb les normes sanitàries obligatòries, la majoria ja en som. Que jo sàpiga a Andorra encara ningú ha sortit en manifestació com les promogudes per la ultradreta de Vox a Espanya, ni tampoc he escoltat cap responsable polític aplaudir públicament els discursos trumpistes sobre la pandèmia. Aquests sí que són negacionistes. Però el que tampoc podem ser és acrítics. Entre una cosa i l’altra hi ha una immensa gamma de grisos. El nostre deure com a ciutadans compromesos és precisament preguntar, voler saber més del perquè de tot plegat i rebre respostes coherents. Perquè només així podrem continuar tenint confiança en els governants, foragitant el fantasma de les imposicions arbitràries, i serà més difícil contagiar-se de crítiques que provenen de sectors interessats a fomentar el descrèdit dels que estan al capdavant en la presa de decisions. És cert que els temps que estem vivint estan plens d’incerteses i sobretot de pors, difícils de gestionar; però la por a allò desconegut no ens ha de portar a obeir sense cap qüestionament.