Que difícil és expressar de vegades els sentiments. Que profund i extremament feridor és enyorar, com un penya-segat dins l’ànima. Trobar a faltar, sentir l’absència, el silenci de les estances abans plenes, els moments viscuts. Que desapareixen les veus, les trucades telefòniques, els dinars, les abraçades, els petons i es desdibuixen les rialles. Enyorar els que has tingut tota la vida al teu costat, qui t’ha educat, fet créixer, ensenyat valors. Qui ha guiat el teu camí des de la comprensió, la discreció i profund respecte. Qui t’ha donat la mà quan queies i eixugat les llàgrimes de les decepcions, qui de tot cor i sense pretensions ha avantposat el teu benestar al seu, qui simplement ha fet de l’amor la seva vida. Qui pensaves que sempre hi seria, qui et negues a creure que no hi és. I de cop et sents com si t’arrenquessin una part de tu, t’endinses en una tristesa profunda en un sense sentit… i comences a veure que hauràs de recordar que ja no hi és. Hi ha poques coses a vida que provoquin aquesta sensació de buit d’immensa impotència. Aprendre a seguir sense els que més t’estimes sabent que no tornaràs a sentir l’escalf i l’olor de la seva pell, ni la dolçor del seu rostre, ni la tendresa de la seva veu.. quan tot trontolla i es desdibuixa. I segueixes endavant, sense saber com, ebri de llàgrimes i plors, sabent que tens ales per seguir volant, unes ales que qui no hi és et va cosir tan fort i durant tants anys que mai deixaràs de poder-les alçar. T’estimo mare.