D’entre les moltes polèmiques col·laterals que aquesta pandèmica situació que ens ha tocat viure genera, la de les actuacions públiques per Nadal està sent la penúltima excusa perquè s’esbatussin polítics de tot color. Des de Barcelona fins a Marrampinyo, passant per Andorra, la polèmica sobre la despesa pública per l’embelliment de pobles i ciutats genera carnassa per alimentar les xarxes. Que si la partida per a l’enllumenat públic de la Ciutat Comtal enguany creixerà, que quin sentit té fer girar una sínia sobre la Valira... Doncs crec que és necessària una mica de llum al bell mig de la foscor que ens envolta. I no val a treure arguments com que els diners esmerçats en la campanya de Nadal per a l’enllumenat i embelliment dels espais públics es podrien usar per ajudar la gent que pitjor ho està passant... No ens enganyem, aquest diners són la xocolata del lloro. La tasca correspon a les polítiques socials i econòmiques governamentals, que són les que disposen dels pressupostos i terminis per dur-ho a terme. El degoteig diari de xifres d’infectats, d’ingressats, de víctimes mortals, d’índex de contagis, de mesures, de restriccions amb les quals ens bombardegen, no tenen res de positiu. Que aquest any viurem un Nadal diferent -tant se val que ens agradin poc o molt aquestes dates- a aquestes alçades ja no queda ningú que ho dubti. Per això és important mantenir alguns elements de la normalitat (normal). Aquest Nadal necessitem la llum de les bombetes de l’enllumenat públic. Necessitem la llum d’una sínia girant sense fi. Deixem-nos enlluernar perquè d’il·lusió també es viu!