Ha estat segurament un dels adjectius més repetits els darrers sis mesos. Al principi, encara amb l’ensurt al cos pels primers morts, desorientats per l’allau d’informacions contradictòries i ignorants del que havia d’arribar, vam acceptar sense fer gaires preguntes que hi havia serveis i feines essencials i d’altres que no. D’alguna manera, intuïtivament, tothom admetia que era així; que tenir accés a una bona atenció sanitària, posem per cas, era quelcom realment essencial, però prendre una cervesa en una terrassa, no. I en virtut d’aquesta divisió es va organitzar un corrent solidari que va ajudar molta gent a superar el primer cop. Però ara ja fa mig any que convivim amb la pandèmia i la capacitat de resistència econòmica i emocional de molta gent està al límit de fer fallida. D’altres ja han traspassat aquest límit, i a la falta de remei contra el virus hi afegeixen la saturació dels serveis assistencials i la lentitud dels tràmits burocràtics per accedir a una minsa ajuda de subsistència. Una bona atenció sanitària segueix sent essencial, com també ho és que infants i joves puguin anar a l’escola, que les botigues de queviures estiguin ben abastides, que el transport públic funcioni bé, que les benzineres estiguin obertes; i també els teatres i els cinemes; i els gimnasos i les perruqueries. I els bars i els restaurants. Si alguna cosa ha quedat meridianament clara els darrers mesos és que en l’alegre societat de serveis que ens hem muntat tot acaba sent essencial, perquè prescindir de cap activitat econòmica o social, per fútil que ens pugui semblar, pot acabar posant en risc el castell de naips que ens aixopluga.