Les eleccions nord-americanes són un exemple més del moment convuls que vivim. Ple de contradiccions, dubtes i incerteses. Amb dos candidats antagònics, però ni de bon tros dels millors que s’han disputat la presidència, i en canvi provocant una allau de vots i mobilitzacions acaparant l’atenció de la premsa. És cert, però, que aquestes eleccions més que uns comicis per triar el 46è president dels Estats Units han estat un plebiscit de la figura histriònica de Donald Trump. Amb el seu to maldestre, el seu populisme i cops d’efecte, que han marcat tot el seu mandat, ha aconseguit polaritzar i focalitzar el debat entorn de la seva persona. Semblava que al final fos qüestió de l’aprovació o no a la gestió del president més políticament incorrecte, que abans de perdre l’elecció anunciava demandes per frau en cas de no obtenir la victòria. Una manera que Trump domina com pocs de convertir-se en el protagonista i desdibuixar la figura, no gaire forta per cert, del seu contrincant. Un sistema electoral, l’americà, complex, que es basa en el model indirecte en què el ciutadans no voten el president, sinó els electors que tenen llibertat per votar el candidat que vulguin, i per majoria donar l’Estat a un o altre candidat. Un sistema que polaritza els Estats Units entre les zones rurals i les ciutats, entre la tradició i la modernitat. Contrastos forts que té la cultura del país més poderós que ens deixa l’elecció de la primera vicepresidenta dona de la història, però encara estem lluny d’una presidenta dona al país més poderós, lliure i modern, paradoxes de la política.