Posats a parlar dels efectes col·laterals de la pandèmia, no podem deixar de banda l’exhibició -gairebé pornogràfica- de la ignorància, elevada a objecte de culte. El convenciment -personal i legítim, encara que no necessàriament fonamentat- sobre qualsevol teoria més o menys conspiranoica, suportada només per la colla de fans indocumentats que aplaudeixen qualsevol estirabot i que prefereixen creure que tot és obra del maligne abans d’assumir que la vida -en general- s’assembla més a la versió simplificada de la navalla d’Occam que a un expedient classificat. I tant funciona per presidents que encara no s’han fet a la idea que han perdut la campanya electoral i que opten per disfressar de frau la seva incapacitat d’assumir la realitat, com per aquelles persones- sovint benintencionades- que jutgen el món que les envolta des d’un prisma esquifit, condicionat i estrictament personal. Cosa que no tindria més problema, si no fos perquè s’entesten a convèncer-nos que la seva anècdota té rang de categoria, i que cal evangelitzar-nos a crits. Però és clar, més enllà dels que ho tenen clar, estan els que, a més, tenen la pell fina, el gallet ràpid i la suspicàcia tatuada al front, i així, és impossible avançar. La manca d’arguments sòlids en topar amb les dades tangibles es tradueix en insults i desqualificacions, i de retruc en una mandra infinita. Pel camí, anem desistint de la capacitat de fer raonaments fonamentats, de dialogar amb coneixement de causa i de creure que els altres tenen alguna cosa a dir-nos, i nosaltres- jo la primera- alguna cosa a aprendre. I és una llàstima.