En contra del pensament gairebé unànime de la majoria de la gent, les tardes de diumenge m’agraden. I no és que les toleri o les superi amb estoïcisme, no: m’agraden de debò. Molt. Entenc i puc compartir les raons dels que les troben incòmodes, antipàtiques, desavinents o fins i tot angunioses, perquè entrar en aquests llimbs dominicals significa la fi de la treva del cap de setmana i, en conseqüència, són el preludi d’una setmana laboral que sovint deu ser anodina o desagradable. Però a mi –i ja em dispensaran que hi insisteixi– m’agraden. Sobretot les de tardor i d’hivern, quan el dia és curt i, a partir de les cinc, fa bo de tancar-se a casa, encendre el foc i deixar que les hores es vagin escolant, lentes i moroses, fins a l’hora d’anar a dormir. Quan era petit el meu pare em portava a berenar. Era el nostre ritual particular. Pa amb pernil i un Trinaranjus, a la Glorieta de Castellciutat o a la Quera, on hi havia aquella tolla on vaig mig aprendre a nedar. D’això en fa quaranta-cinc o cinquanta anys, i el record d’aquelles estones en blanc i negre, abans del futbol i el rössli, és viu i inesborrable. Ara, és clar, tot és diferent. Un parell de tasses de te, manteta, potser una pel·lícula (vista en projector, reflectida, res de pantalles que emeten llum pròpia) i també l’estona robada per escriure aquest article. Tot són rutines: ens organitzen la vida, posen ritme i cadències al caos. En un temps tan desmanegat com el que ens ha tocat, per força, viure, són els agafadors que ens ho fan tot una mica més fàcil.