La Real Academia Española de la Lengua (RAE) preveu debatre i, si s’escau, aprovar en el plenari d’avui una nota “per defensar la importància de l’espanyol com a llengua”. Fins aquí coincidien els mitjans que avançaven dimarts la notícia. I tampoc no estalviaven al·lusions a la nova llei d’educació que vol tramitar el govern espanyol, la qual eliminaria l’obligatorietat de l’espanyol com a llengua vehicular a les escoles. Tot això, amanit amb especulacions diverses, cadascú segons la pròpia línia editorial, sobre les raons d’aquesta iniciativa i sobre el contingut d’un text del qual sembla ser que fa tan sols quaranta-vuit hores no hi havia ni un trist esborrany. A més de fer mans i mànigues per mirar de justificar que la RAE es posi, presumptament, en qüestions polítiques que no li corresponen. És clar que totes aquestes especulacions mal dites periodístiques parteixen de prejudicis insostenibles per a qualsevol persona de bona fe, que alguna hi deu haver, començant pels mateixos acadèmics de la RAE, que, com a gent culta i il·lustrada que són, segur que no cediran a la temptació de fonamentar la defensa “de la importància de l’espanyol com a llengua” ni en l’antiguitat de l’idioma (de ser així potser que recuperem el llatí coma llengua vehicular), ni en el nombre de gent que la parla (llavors el xinès guanyaria per golejada), ni en cap altra raó ni filològica ni esotèrica, sinó en la constatació que l’espanyol, com el català, l’aranès, el quítxua o qualsevol altra de les llengües que perviuen al món és, en el fons, l’expressió d’un conjunt de coneixements que hauríem de saber preservar per a les generacions futures.