Si haguéssim de parlar de la igualtat entre homes i dones segur que convindríem a dir que hem avançat molt, que s’ha fet un llarg camí, que les reivindicacions han començat a donar fruits, etcètera. Tòpics i discursos que toquen en un moment on l’empoderament femení ha passat a ser tendència, en què ens esforcem tots per no ser titllats de masclistes o sexistes. Més enllà de declaracions d’intencions, lluny estem de ser considerats i valorats de forma igual. I sí, el sexe ens condiciona encara en molts aspectes de la vida. Tenir fills encara penalitza laboralment per la implicació que pressuposa, els càrrecs directius més elevats encara són per als homes, si no mireu quantes CEO dones tenim al país, i els salaris per la mateixa feina tampoc acostumen a ser paritaris. A més, amb l’obsessió femenina de ser iguals hem caigut en el parany de treballar tant com un home fora de casa, ocupar llocs de responsabilitat i poder, i alhora seguir portant els temes de la família i la casa com si de superwomen es tractés. I què hem guanyat? Que en lloc d’estar a casa sense treballar ara ho fem tot i no tenim temps per a res. Ens esforcem per estar al nivell en tots els àmbits i complir el que s’espera de nosaltres sense deixar tots i cadascun dels tics masclistes que arrossega la nostra societat. I ara liderem reunions però seguim fent la bugada i podem destinar menys temps als fills, mentre que la majoria d’homes segueix fent el que feia. Quan parlem d’igualtat ha de ser per les dues bandes i els homes, alguns, no tots, han de començar a prendre altres rols independentment del laboral.