Algú escrivia fa pocs dies que potser Madrid no té la culpa de tot, o una cosa semblant; en referència a la sempiterna cantarella victimista catalana. Un argument que en un moment donat funcionava, però que hores d’ara ja no s’aguanta gaire per enlloc. En canvi Catalunya sí que continua sent una eina per tirar-se els trastos pel cap a les espanyes. Em refereixo concretament al tema de la llengua vehicular de la Lomloe, o llei Celaá, com l’han batejat les dretes del Congreso. D’entre les moltes mentides o mitges veritats argumentals en contra d’aquesta nova norma educativa, el fet que el castellà no sigui llengua vehicular ha estat un dels que ha encès l’espanyolisme més ranci. A la polèmica s’hi han abonat les escoles concertades, privades i catòliques, totes a l’una. A la que han vist perillar l’ensenyament de la religió, extrem que no és cert; o el fet que les escoles que segreguen per sexe es quedin sense subvencions, embolica que fa fort. El que té més bemolls del cas, tornant a la llengua vehicular, és que fins al 2013 –quan es va aprovar la Lomce, (coneguda com llei Wert)– el castellà no era llengua vehicular i fins llavors no havia passat res. Amb dades a la mà, a Euskadi, Galícia i Catalunya –amb el seu lloat model d’immersió lingüística– el castellà és sense cap mena de dubtes la llengua d’us dominant. Com ho és a Andorra, per molt que el català sigui el nostre idioma oficial. A la dreta, Euskadi i Galicia no els “enutgen” com Catalunya. El fet que el català estigui en retrocés –perquè és així– no és cap inconvenient. Es tracta de distreure la parròquia. I Catalunya és una diana multiusos, tal com si fos una navalla suïssa.