Tot torna, amb tossuderia, amb variants però amb un mateix fons. És la gran lliçó que ens dona la història: per aquí ja hi hem passat. Canvien els escenaris, però l’argument és, en essència, el mateix. L’estiu de 1720 –i d’això en fa tres-cents anys justos– va sorgir un brot de pesta bubònica molt virulent a Marsella. Tenia uns índexs de mortalitat semblants als de la gran plaga de la Pesta Negra, la del 1348: un trenta per cent. De deu habitants, tres o quatre morts. L’epidèmia es va anar escampant cap al sud, per la Provença. A Espanya, les noves autoritats borbòniques –que feia poc temps que havien desmantellat les institucions de govern de la Corona d’Aragó, després del Decret de Nova Planta– van pressionar el Consell General perquè establís un cordó sanitari amb la frontera amb França: que ningú no pogués passar pels camins dels ports. Fa uns mesos l’Arxiu Nacional d’Andorra va publicar algunes de les cartes enviades des de la totpoderosa Capitania General de Barcelona. Es van establir punts de control amb gent del país i soldats de Felip V a tots els accessos des de França, que no es van aixecar fins al cap de tres anys. No va ser una decisió fàcil, però en aquell moment semblava l’única solució possible. Aquest episodi, que va ser traumàtic per al país, ocupa unes quantes línies als manuals d’història. Aquest retall a la sobirania, en el fons, va ser un dels motius perquè el Consell encarregués a l’Anton Fiter el Manual Digest. Què en diran, els llibres que encara s’han d’escriure, del drama que estem vivint avui? Se’n parlarà com d’un parèntesi o com d’un punt i a part? La resposta, d’aquí a tres segles.