Estofat de calamars

El dia ha començat com qualsevol altre, però m’hi he repensat: en comptes d’agafar el bolígraf vermell, he deixat penjada la feina, m’he arremangat i me n’he anat cap a la cuina. M’esperava un estofat de calamars. (M’ha semblat sentir la Carmela: vols dir que no t’han donat cananes?)

Oli que em va dur el noi de Montbrió cap a la cassola i rossejar-hi els calamars (no, mare, no eren cananes!) tallats ben petitons (amb l’edat he criat paciència...). Mentre es rossegen, he fet el cafè, he fullejat el diari i he descobert una gata que regala a Ponç Pons cinc decasíl·labs acabats d’arrencar de l’hort. Trec els calamars de la cassola, que ja han agafat color i olor de paradís, i hi poso les cebes ben capolades... Sense pressa, que he de pelar i esqueixar les patates, ratllar la tomata i fer la picada (torradetes, ametlles, all, julivert, safrà...). I la ceba, que he remenat de tant en tant pensant en la Guillermina, ja té tons de mel i de tardor. M’escapoleixo de l’escomesa (sort del Girona, perquè el Barça...) i obro una ampolla de Priorat; com que no soc acaparadora, en poso dues copes: una per a la ceba i una altra per a mi. La ceba se l’empassa de cop, però jo l’assaboreixo paladejant-lo mentre vaig afegint coses a la cassola: primer hi torno a posar els calamars, després la tomata, més tard les patates i aquell brou de morralla de Palamós que he tret del congelador i he escalfat. Aprofito per obrir l’agenda i veig que a la tarda he d’anar al pneumòleg, he d’escriure la columna si us plau per força i tinc hora a la perruqueria; no sé si tindré temps de fer els encreuats d’en Màrius. Pico una mica de fuet i quatre xips, faig l’últim xarrup de vi (no ho digueu a ningú, però me n’he posat una altra copeta) i poso la cirereta al pastís, és a dir, aboco la picada a la cassola i remeno... Cinc minuts, el temps just perquè tot agafi mil gustos i el pis faci mil olors.

En posar-me davant l’ordinador a escriure aquestes ratlles, m’assabento que s’ha mort la Carulla. Pararé taula i, fent teatre, tancaré els ulls i serem totes dues en alguna terrassa de l’Empordà degustant plegades aquest estofat de calamars amb una bona ampolla de vi. Bon viatge, senyora. Us trobarem a faltar.