Diuen que des de fa uns mesos ens perfumem més que abans. Les rutines de bellesa, que no deixen de ser la manera en què ens presentem davant nostre i davant els altres, ara es veu que són gasives en pintallavis i generoses en perfum i màscara de pestanyes. Des que ens mirem més als ulls, m’adono que a la gent se li nota més quan diu mentides. Potser és que me’n diuen més. Potser perquè els ulls són el mirall de l’ànima. Potser perquè la mascareta ens obliga a concentrar la nostra atenció en un únic punt i ens veiem forçats a afinar els sensors. Reconec que em costa identificar –fins i tot persones properes– amb la cara parcialment tapada. Confesso que més d’un cop he pensat, en conèixer algú nou aquests dies, que quan tot això passi, no sé pas si el saludaré pel carrer en veure uns trets que –per a mi– seran completament nous. No tot és dolent: des que hem deixat de fer-nos petons de cortesia, hem recuperat un cert confort en la interacció professional; les distàncies es mantenen i ningú no s’acosta més del compte sense motiu. S’han acabat les banals converses d’ascensor i ja no sabem quin temps farà, ni si és el temps que toca en aquesta època de l’any. La contrapartida, però, és la dificultat per explicar coses sense paraules. Ens falten gestos còmplices. Ens falten espais on retrobar-nos de nou, sense por, i ens falten més paraules amables que compensin la fredor d’uns ulls que no sempre somriuen. Mentrestant els llums de Nadal ens anuncien que estem a punt de tancar un cicle, per encetar-ne un altre. Malgrat tot, la vida continua i nosaltres ens hi anem adaptant.