Des de fa uns dies que segueixo amb atenció els debats que organitza la Confederació Empresarial Andorrana i que penja al canal de YouTube, des d’on es poden recuperar –una de les gràcies del nou ordre digital. Els modera la Noemí Rodríguez, amb la gràcia de sempre. És d’agrair que hi participi gent que sap del que parla, que s’expressa de manera intel·ligent i civilitzada, capaç d’intercanviar opinions diferents sense caure ni en l’estirabot ni en la desqualificació. Tot el contrari del que trobem a la selva suburbial dels comentaris digitals, per entendre’ns. Una de les sessions va tractar de les infraestructures. Hi vaig trobar a faltar algun apologeta decidit de l’aeroport a Grau Roig, però, malgrat aquesta absència, el debat va estar molt bé. Hom veu en l’aeroport l’expressió màxima de sobirania i independència: podrem sortir volant quan ens roti, per saltar-nos quarantenes i restriccions. Naturalment, faltaria resoldre la segona part del viatge: per anar cap a on, si no et deixen aterrar? Això, per cert, no canviaria amb una connexió ferroviària: si no et deixen sortir, és igual el mitjà. Soc dels que creuen que ja hem fet tard, que la inversió s’hauria d’haver fet quan tocava, fa un segle, i que ara tot seran inconvenients i excuses. Ni als veïns els sobren els quartos ni el país està per embarcar-se en aquesta mena d’inversions. Però no em diguin que no estaria bé tenir una estació central, un d’aquells espais tan europeus, l’expressió màxima de la civilització: vuit andanes i plafons informatius amb destinacions distingides i puntuals: Lió, Tolosa, Milà, València, Madrid. Seria bonic, no em diguin que no.