No sé si ajuda gaire a mitigar la confusió i l’enuig generalitzats anar retransmetent al minut cada petita novetat relacionada amb els laboratoris que van més avançats en la cursa per obtenir el vistiplau de l’Agència Europea de Medicaments que els permeti començar la comercialització al continent de les respectives vacunes. Entre uns i altres anem alimentant la sensació que d’aquí a no res, i amb una simple punxadeta a l’espatlla, s’hauran acabat tots els maldecaps que patim des del març passat. I no és així ni de bon tros. Si fos cert que amb una campanya de vacunació massiva s’esvairà el malson de la pandèmia i l’endemà tornarem a fer vida normal com si no hagués passat res, n’hi hauria prou de fer tractes amb el govern rus, que diu que ja ha començat a immunitzar militars i sanitaris amb la seva pròpia vacuna, perquè ens enviï una comanda de vials i problema resolt. Però no és el cas, perquè encara més important que aturar la pandèmia és que el remei no sigui pitjor que la malaltia, i perquè, a més de la qüestió sanitària, a la subhasta per decidir quina vacuna cal comprar hi ha derivades polítiques i econòmiques no menors que cap dels principals actors del tauler internacional no pot ignorar. Tanmateix, aquest cop ser un país relativament petit és una circumstància clarament favorable per al Principat. Els països veïns fa dies que parlen de comprar milions i milions de dosis, que, òbviament, no sortiran de franc a l’erari públic. A Andorra, en canvi, amb unes cent seixanta mil dosis a tot estirar n’hi ha prou per vacunar tota la població. I, segons com, encara hi haurà cert marge de negoci amb els excedents.