Comença a caure suaument la neu sobre les terres andorranes, s’encenen els llums de Nadal, es projecten els films clàssics de la temporada a la televisió i la música de festes sona per tot arreu. En un any normal estaríem ara encerant els esquís i traient les botes per estrenar la temporada alpina en pocs dies i comprant el menjar dels àpats de Nadal i regals envoltats d’un riu de turistes que inunden el Principat habitualment. I per contra els carrers estan desoladorament buits cada dia, no hi ha cues d’entrada al país ni a les fronteres, les pistes d’esquí estan tancades i molts negocis no omplen les caixes. Uns contrastos que més que mai es fan evidents, entre perímetres i distancia social, entre missatges per videoconferència i trobades reduïdes, entre abundància i escassetat. Moltes famílies han d’anar al banc d’aliments per poder omplir les seves neveres a final de mes després de perdre la feina o veure com no obren els seus negocis. La il·lusió entelada per les fredes mampares de vidre que enguany adornen establiments, separen amics, i limiten distàncies.
Amb el país tenyit de blanc, com una postal perfecta, d’un hivern que arriba, i el núvol negre del pessimisme i la tristor sobrevolant la ciutadania que desconcertada, perduda, busca nous horitzons, entre somnis de la perduda llibertat, valorant el que teníem i no ens n’adonàvem. I fugim endavant en un intent de recuperar la il·lusió enmig de llums de colors i anuncis publicitaris. Desitjosos més que mai de retrobar la màgia.