Estem al bell mig d’una situació que mai havíem imaginat, malgrat la ciència per activa i per passiva, hagi avisat que aquest escenari es podia produir. No existeixen mesures miracle, no hi ha solucions definitives, el virus no desapareixerà d’avui per demà. No hi ha un remei directe i definitiu que ens pugui alliberar d’aquest malson. Hi ha tractaments pal·liatius i fa falta temps. Un primer pas per combatre’l és no desinformar-se. Ens (des)informen cada dia tant com poden. I ens ho creiem el que volem creure. Ho explica “Una pandèmia de falsos dilemes que polarizan y confunden a la población” (El País, Materia 3/12/20). El reportatge, que pren com a referència un article publicat per científiques nord-americanes, posa el dit a la nafra. Cada decisió que es pren, sigui el país que sigui, es ràpida i deliberadament polititzada, perdent-se en un laberint de discussions que no permeten copsar els matisos ni calibrar la complexitat que comporta gestionar-les. Ben mirat no fem altra cosa que seguir el model que apliquem en tots els àmbits d’actualitat de la nostra vida. Res és blanc o negre, però ho acabem polaritzant tot, perquè el més fàcil i ràpid és no pensar o -el que es pitjor- deixar que altres pensin per nosaltres regalant el nostre raciocini. Polèmiques estèrils que van des de discutir si és oportú implantar un forfet skimo; fins a viure en un món paral·lel que et porta a difondre per les xarxes un discurs de 46 minuts on continues proclamant que el guanyador “legítim” de les eleccions presidencials ets tu, perquè el procés electoral va ser un gran frau. Paraula de Trump. I hi ha qui s’ho creu!