Qui el coneixia sap que ni la modèstia era una de les seves virtuts, ni la falsa modèstia un dels seus defectes. També tenia un fi sentit de l’humor. Recordo que ell reia cada cop que jo ho repetia davant l’auditori, per explicar qui era l’Albert Salvadó -com si una frase ens pogués dibuixar. No vull parlar del prolífic autor i guanyador de premis i guardons. Ni dels bons moments, ni de les converses a l’entorn de Juli Verne, de la ciència, de la literatura o fins i tot, d’una política que -malgrat li interessava- havia tingut pressa per deixar enrere. De l’Albert, el que més m’agradava -i m’agradaven moltes coses- era veure com havia anat evolucionant, fent-se més savi, més dúctil, més espiritual. Un procés que vam poder seguir de prop a través dels seus llibres: va deixar de posar veu als personatges de la història, a compartir amb els lectors la seva pròpia descoberta interior. Amb la mirada meravellada d’aquell que sap que només quan deixes de buscar respostes, apareixen les preguntes correctes. I no va tenir por de fer-se-les, ni d’escoltar-les. I com bon constructor d’històries, va saber oferir-nos-les abans de deixar caure el teló. Ens hem acostumat a viure sense fer-nos plantejaments incòmodes, no fos cas que haguéssim de sortir de la suau i irresistible trampa de la falsa seguretat. Ell, però, va tenir la força i determinació d’escoltar sense por el que la vida li havia de dir. Un coratge que va saber transformar en la pau, enteresa i goig amb què va acceptar la mort. Com un nen -el que mai havia deixat de ser- preparat per viure una nova i apassionant aventura.