Mai no hauria imaginat que les trobaria a faltar. M’hi he passat tantes hores que si les pogués recuperar totes d’una vegada, agrupades en una mena de bonus track de la meva biografia, de ben segur donaria per passar unes bones vacances al Carib. En comptes d’això, han estat hores robades, improductives; no perquè no hagi pogut fer res més que esperar i anar avançant uns metres de tant en tant, sinó perquè acabes perdent l’humor i et passes el temps rondinant en lloc d’aprofitar-lo per jugar amb la imaginació, observant tota la gent que t’envolta, cadascú encapsulat en els seus quatre metres cúbics de ferralla, atrapats com tu, sense poder anar ni endavant ni enrere ni enlloc. I amb el greuge afegit que quan finalment arribes allà on anaves, tardíssim, és clar, estressat i d’un humor de mil dimonis, encara has d’esmerçar una bona estona a trobar un lloc on deixar el cotxe, perquè la gentada que et precedia ja ha ocupat tots els aparcaments possibles, i fins i tot alguns d’impossibles. I malgrat que any rere any s’ha anat repetint la mateixa situació, i no per previsible de manera menys empipadora, enguany que la maleïda pandèmia ha obligat a restringir tant els desplaçaments es fa difícil reprimir certa sensació de tristor perquè hagin desparegut les cues quilomètriques per entrar al país aquests dies de pont, i, contra tota lògica, sents el desig que aquesta situació transitòria sigui el més breu possible per tornar-te a trobar ben aviat enmig d’una cua llarguíssima i maleir els ossos de tots els que haurien hagut de solucionar d’una punyetera vegada un problema tan vergonyant; que ja està bé, home!