L'àrea especial Andorra-Pirineus (I)

A la vida de les persones, de les empreses i de les societats, arriba un moment en què cal posar les llums llargues, en què cal plantejar-se un salt d’escala.

Tal com evoluciona el món, Andorra no pot viure aïllada del context i ha encetat negociacions per a l’establiment d’un acord amb la UE.

Tres-centes persones d’Andorra, de l’Alt Pirineu català, de l’Arieja i dels Pirineus Orientals s’han adherit a un manifest i posen a consideració dels negociadors d’un costat i l’altre de la taula un potent projecte de futur, basat en una clara simbiosi.

És un fet molt notable, gens habitual.

Com és sabut, Andorra és el pol demogràfic, econòmic i de serveis més important del Pirineu, però disposa d’un territori petit que limita les seves possibilitats de desenvolupament.

D’altra part, Andorra està envoltada de valls pirinenques amb les quals ha mantingut al llarg de segles i mil·lennis una estretíssima relació, i que tenen avui una densitat de població més baixa i una menor renda per capita, però que pertanyen a la Unió Europea.

Per això es demana la creació d’un ens singular: una àrea econòmica especial Andorra-Pirineus, en benefici dels 250.000 habitants, els seus residents permanents.

Per què parlem de simbiosi? Perquè totes les parts, encara que diferenciades, amb aquesta associació o unió econòmica en resultarien beneficiades.

Andorra encetaria un ambiciós rol territorial com a pal de paller d’una extensa zona d’alta muntanya, de les més atractives del migdia d’Europa en història, paisatge, cultura i riquesa lingüística i mediambiental.

Un autèntic tresor.

Només cal esmentar els parcs naturals, les estacions d’esquí i el patrimoni arquitectònic i monumental que encabeix.

No cal dir que, per la seva extensió, aquesta àrea es veuria al mapa d’Europa i que, a més, tindria les més altes probabilitats de fer-se amb l’aval, a tot el món, de la marca Pirineus.

Els pirinencs veïns hi sortirien guanyant, fruit d’un nou impuls econòmic i social i d’un notabilíssim increment de la seva singularitat.

No es tracta, és clar, de plantejar de cap manera cap canvi en l’estatus polític andorrà, ni de repartir l’actual riquesa, sinó de posar unes sòlides bases per magnificar la prosperitat general futura a curt, mitjà i llarg termini.

La proposta de creació de l’AEEAP respon a la necessitat de plantejar-se també el desenvolupament, futur i sostenible, a l’escala pirinenca, a més a més de la pròpia i la mundial.

El 1993 amb el reconeixement internacional d’Andorra com a Estat de dret es produeix una situació nova i excepcional fins llavors als Pirineus, que serà l’aparició d’un tercer Estat, que passa de tenir la simple consideració de fet a la de dret.

Les possibilitats que aquest canvi ofereixen per al desenvolupament futur d’Andorra i el seu entorn són noves i extraordinàries, en comparació amb la situació precedent en què Andorra no era considerada com a subjecte polític amb sobirania pròpia reconeguda.

Aquest esdeveniment, que ha obert Andorra políticament al món, l’ha tancat o separat, contradictòriament més, en relació amb els seus veïns immediats, per l’adquisició plena de la seva condició d’Estat.

L’efecte frontera s’ha accentuat esdevenint barrera.

Aquesta anomalia, que es contradiu amb la tradició històrica mil·lenària andorrana, de profund i actiu bon veïnatge amb el seu entorn, o de complementarietat amb els territoris veïns, mereix ser corregida i recuperar aquest intens i peculiar veïnatge. L’AEEAP és un projecte col·lectiu, del qual els adherents al manifest en són uns impulsors més. Un projecte col·lectiu en el qual tot està per fer i tot és possible.

I en el qual el Govern d’Andorra està treballant.

Cal, però, la implicació de tots, perquè cadascú de nosaltres, des del nostre àmbit d’interès i coneixement, professional o personal, individual o col·lectiu, podem enriquir i concretar el projecte.

L’evolució del món va en la direcció d’una continuada i major relació entre totes les seves parts, entre els territoris veïns, entre els estats, entre les empreses i entre les persones i alhora entre tots ells, barrejats.

Els avenços tecnològics, la mobilitat, les comunicacions, la disponibilitat d’energia, les aliances polítiques, l’economia global desenvolupada en els darrers cent anys estan conduint al fenomen de la mundialització generalitzada.

Una globalització en la qual el tot és present a les parts més petites i on les parts bateguen i se sincronitzen amb el tot o, altrament, decauen.

És a dir, on el local adquireix un nou enfocament passant del tancament o aïllament total en si mateix a una obertura total vers l’enfora més allunyada.

Però la globalització, ben entesa, comença amb els veïns.

Cal cobrir totes les escales territorials, si es vol tenir la capacitat i la força de resistir, dins la nova dimensió global en la qual el món avui s’articula, que interpel·la i afecta contínuament, des de la globalitat fins a la particularitat més remota.

Aquest canvi i nou aprofitament dimensional es posa de manifest clarament amb Andorra.

Fins al 1993 el seu nivell màxim de relació internacional era amb els seus estats veïns, França i Espanya.

A partir del 1993 el nou topall de relacions esdevé la Unió Europea i la resta del món.

Si bé els lligams que se solen establir en l’àmbit internacional són essencials per a la supervivència política internacional, els vincles que cal teixir amb els territoris veïns són clau per al desenvolupament i viabilitat econòmica i social.

Per tant, els veïns, França i Espanya, han estat i són fonamentals.

I dins d’aquests, l’entorn territorial a 50 quilòmetres al voltant d’Andorra, esdevé crucial.

Ho ha estat històricament per la via de la complementarietat territorial.