Mantenir una conversa és un repte exigent. Saber trametre les idees a través del diàleg ha de comportar el saber escoltar i aparcar l’ego. És a dir, la dialèctica, la bona dialèctica, té com a premisses l’empatia i la humilitat. Si aquestes dues característiques no hi són d’entrada, la conversa neix morta. Altrament dit, no existeix: si l’actitud és la de menystenir l’interès pels altres, les converses esdevenen monòlegs sense capacitat de transmissió, cosa a la qual ens tenen molt acostumats no només els polítics, en qui recau sempre la crítica fàcil, sinó també els que d’una manera o altra opinem, ja sigui de forma escrita o oral, en articles o a les xarxes. No dialoguem, discutim. I d’aquí la reflexió: de què ens serveix autoescoltar-nos i erigir-nos en posseïdors de la veritat si l’única cosa que estem fent amb aquesta actitud és empobrir-nos d’idees? Refermar-nos en els nostres propis criteris no deixa de ser un exercici temporal, perquè al llarg del camí, de debats i converses, sempre trobarem el matís, l’afegit, el complement i, fins i tot, la visió antagonista, que ens enriquirà en el nostre saber. Hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó i això requereix la predisposició a saber escoltar. Si ja és complicat que en èpoques de bonança sapiguem mantenir aquest criteri, encara ho és més en situacions delicades i difícils com les que estem passant, uns molt més que d’altres. Però el diàleg, la conversa, ens condueix a la reflexió i d’aquesta introspecció motivada per l’intercanvi de coneixements n’acaben sortint grans idees que ens fan prosperar.