Assistia aquests dies a uns interessants debats sobre voluntariat, que organitza la Universitat d’Andorra, per apropar la cultura de la cooperació als estudiants i a la societat. Via canal de YouTube, atesa la situació sanitària, i amb la participació d’ONG, organismes, institucions, es poden escoltar els testimonis de tots aquells que al nostre país treballen per ajudar els més desafavorits siguin de dins o de fora. Persones que, de forma altruista, es dediquen a ajudar nens en risc de barris pobres i a donar-los accés a una educació, a donar feina a col·lectius marginals i treure’ls de la delinqüència, suport psicològic a dones víctimes de la violència o violades o suport i aliments a refugiats. Anys de treball desinteressat en favor dels que menys tenen conscients de l’important que és donar un cop de mà als altres. Escoltar les seves experiències és una lliçó d’humilitat per entendre com viuen no gaire lluny persones en situacions límit. Coincidien la majoria de voluntaris a dir que dedicar temps és tant o més important que donar diners. Escoltar el nostre veí que viu sol, portar la compra a algú que no pot sortir o arrancar somriures a nens és una forma senzilla d’ aportar el nostre gra de sorra. Col·laborar en projectes humanitaris és, a més, segons ells, un acte egoista en el sentit que et fa sentir d’allò més bé, i que enganxa i es fa addictiu. La història està plena de persones que han dedicat la seva vida als altres, com la mare Teresa de Calcuta, per posar un exemple, que deia: “De vegades pensem que el que fem és només una gota en el mar, però el mar seria menys si li faltés aquesta gota.” Actuem.