Diderot, en l’assaig Paradoxa sobre l’actor, en parla per primera vegada l’any 1773: L’esprit de l’escalier. Una metafòrica frase que ens remet a aquella sensació de ràbia i penediment que ens envaeix quan se’ns acut la rèplica perfecta a una determinada situació quan ja és massa tard; quan ja som al capdavall de l’escala. A qui no li ha passat? Pensar la paraula justa, la resposta definitiva, el cop de porta retòric, l’enginyós joc de paraules... quan ja ha passat el moment. De vegades, tan sols un moment. Ens hauria de servir de consol saber que il·lustres pensadors com Rousseau o el poeta Verlaine sovint se la feien seva, aquesta expressió. De fet, a Diderot es veu que li passava sovint això de transitar per les converses sobrepassat per la immediatesa. Segurament perquè ja aleshores, ser un pensador brillant i un gran jugador d’escacs predisposava a sentir-se més còmode entre les respostes raonades i meditades, que no pas entre les incisives i ocurrents acrobàcies dialectals i analogies esmolades dels salons literaris. Amb el temps, aquesta sensació s’ha agreujat. Tot és ràpid, també les rèpliques. Ningú no espera que siguin raonades. De fet, ja ni tan sols esperem que siguin gaire ocurrents. Ningú escolta el que li diuen, sinó que prepara la resposta al que sent. Frases escopides, que no passen pel sedàs del que pensem, si és que hi ha gaire res que el passi. Un colador ple de forats quan ens empara l’anonimat, el teclat ràpid, la rauxa del gallet fàcil, i el penediment que arriba, sovint un segon massa tard. Sota els auspicis, també, de l’esprit de l’escalier.