Dos temes aquesta setmana, sigui pel que sigui, han compartit protagonisme amb les notícies pandèmiques: l’estat de la cultura i el declivi cada vegada més acusat en l’ús del català.
El primer. No l’he acabat de llegir. De fet, ho he fet a trossos, cercant aquells apartats que creia que més m’interessarien o que em cridaven l’atenció. Però el llegiré, segur, el treball de Toni Gibert que radiografia la política cultural a Andorra. En tot cas, amb el que he pogut copsar fins al moment, hi estic d’acord en un alt percentatge (mai podem estar al cent per cent d’acord) i la frase de l’autor que els mitjans han reproduït és demolidora. Perquè caldria preguntar-se: quin Estat que es vol a si mateix no té la cultura com una qüestió d’Estat? És la clau de volta de l’arc de les polítiques culturals. Però són moltes les frases i els conceptes rellevants que podríem extreure del text que fan de dovelles d’aquest arc i que ens porten a fer-nos una idea de per què som en el punt que som. Entre aquests, els preceptes neoliberals de l’economia, als quals fa nosa la cultura com a punt de referència en el passat, instrumentalitza la cultura i dilueix el concepte il·lustrat de ciutadà... Gibert no se n’està i la lectura completa es presenta suggeridora, que no vol dir que no pugui ser crítica.
El segon. Ja he escrit, raonat, debatut, dialogat tantes vegades sobre la situació de l’ús del català al país. Però és un tema sobre el qual un no es pot cansar i cal incidir-hi una vegada i una altra. No defallir perquè són moltes les situacions del dia a dia en què el català cada vegada hi és menys present o ha estat substituït. Enumerar-les serà exercici d’un altre article.