Poques vegades tens una sensació estranya, confusa, d’excessiva bellesa, un esgotament dins l’èxtasi de les formes, els colors i els entorns que et deixa atordit, estupefacte. No sé si podeu recordar-ne alguna, segurament una experiència d’algun viatge en què de cop et sents abduït per un paisatge màgic i perfecte. La pintura, l’escultura o l’arquitectura poden provocar en nosaltres sentiments com aquests.
No en va la cultura i l’art tenen el poder de transportar-nos, de submergir-nos en un pla més elevat de sensacions. Portat a la seva màxima expressió es coneix aquest fenomen com a síndrome d’Stendhal en reconeixement del que va descriure l’escriptor francès després de visitar Florència. La síndrome d’Stendhal es defineix com una sobrecarrega dels nostres sentits que no sabem ni podem controlar. Aquesta barreja d’emoció i saturació de bellesa provocava marejos, alteracions del ritme cardíac i emocions elevades. Ciutats com la citada Florència o París plenes de monuments, edificis històrics i obres d’art porten el visitant a caure en un estat flotant i confús que de vegades fa necessària l’atenció mèdica. Els estímuls externs, diu la psicologia sobre aquesta síndrome, impacten en nosaltres i afecten la nostra estabilitat. Ho fan com ho poden fer les pors tot i que en aquest cas es tracta de tot el contrari. És la perfecció d’una obra o lloc que ens provoca un embriagament absolut i sense control.