Aquests dies he intentat desconnectar el màxim possible de l’actualitat. Ho he trobat una eina útil per gaudir d’aquestes dates amb la família, en el sentit més restrictiu d’aquesta paraula. El resultat ha estat més que satisfactori. El no news a seques ha funcionat. I la celebració del Nadal en la intimitat ha estat més entranyable i sentida que mai. Cert que haver fet el dinar de cada any amb tota la família (ara en el sentit ampli del mot) hauria estat fantàstic i senyal de “normalitat” prepandèmica. Malgrat haver-me estalviat, entre altres perles, els tradicionals discursos polítics nadalencs, Brexit exprés i altres animalons fantàstics, un titular em va sorprendre: “Ideòlegs republicans acusen Trump de ser un socialista”. Passada l’estupefacció inicial -excepcionalment- vaig llegir la notícia del dret i del revés per copsar la magnitud de la bestiesa que em semblava tot plegat. No hi ha dubte que el final de mandat de Trump i la transició presidencial amb Biden no els milloren ni els guionistes més lisèrgics del planeta Hollywood. Trump ha dinamitat tots els usos i costums presidencials, ha creuat límits que ningú hauria imaginat que un president gosaria. És una evidència, només cal tirar d’hemeroteca. Però que des de l’aparell del GOP (Grand Old Party), com ells mateixos orgullosament es denominen, l’acusin de socialista, és una ximpleria. Jo veia diferències entre el concepte socialista existent a un i altre costat de l’Atlàntic fins que vaig caure que continuem titllant Felipe González (entre altres) de socialista i ningú s’escandalitza. Sort que l’any s’acaba!