Avui parlava amb un sorrut entranyable que em deia que el seu desig per a l’any vinent és poder-se queixar de les coses de sempre: del trànsit, de la gent que no diu bon dia a l’ascensor, de la classe política, del preu del pa i aquestes coses, les normals, deia. Acabem el 2020. Semblava que no havia d’arribar mai. I, contra pronòstic, ara mateix només tinc paraules d’agraïment. És ben cert que els humans som així de contradictoris. Per això no vull entrar al 2021 sense donar les gràcies a totes les persones que d’una manera o una altra s’han entestat els darrers mesos a demostrar-me que la vida és bonica, fins i tot quan no ho és. Persones dolces i amables que faciliten tràmits incòmodes -com si res-, que et fan arribar una nota l’endemà d’un recital, que et somriuen quan et porten el cafè del matí, que et guien mentre busquen el nord, que assumeixen amb enteresa que vindran temps millors quan tot s’esfondra sota els seus peus, que estimen, que s’arrisquen, que estan a prop. Tan a prop com es pot estar amb els temps que corren. Al final, el que compta són els amics que has fet, els lligams que has pogut teixir, les complicitats, les rialles, els silencis i les abraçades -fins i tot les que es fan a través de Zoom-. Ja no m’amoïna el futur: tinc dues mans, i les puc fer servir. I cal anar amb compte, sí, però també hem de continuar vivint. Arribo a finals d’any i miro la llista dels bons propòsits del 2020. Faig balanç del que s’ha fet i del que no: del que volia fer i ara ja no vull. Perquè, si alguna cosa m’ha ensenyat el 2020, és que les prioritats han canviat.