Parlant amb rigor, el futur no existeix. Podem canviar de calendari i podem predir que el 2031 començarà, com enguany, un dimecres, perquè per a això només cal una operació matemàtica i les matemàtiques no estan subjectes als capricis de la condició humana. Però no podem predir, en canvi, si hi haurà mai un 1 de gener de 2031, perquè no tenim manera de saber si un dia qualsevol en els pròxims deu anys algun cap d’Estat fatxenda voldrà demostrar que té el míssil més llarg que el seu veí i engegarà el planeta en orris, per esmentar només un dels molts perills que obviem diàriament. El futur és tan sols un núvol de probabilitats; distorsionades, a més, per la tendència humana a confiar que demà tot seguirà com avui, sigui per a bé o per a mal. És una projecció de les nostres pors i dels nostres desitjos, però sense cap element que ens garanteixi què succeirà realment, perquè no sabem quantes i quines variables influeixen en la consecució d’un esdeveniment, ni tan sols en aquells tan prosaics que ja no hi pensem fins que es trenca la successió lògica de les nostres previsions. Per això, és ociós elucubrar quins canvis pot haver-hi aquest 2020 en els llocs hegemònics del tauler geopolític, posem per cas, o si la relació entre Catalunya i Espanya millorarà o empitjorarà, o si Andorra assolirà finalment un acord satisfactori amb la Unió Europea. L’únic futurible que gosaria donar per segur és que si, tal com està previst, la tardor vinent se celebra a Glasgow una nova cimera sobre el canvi climàtic, tampoc no s’arribarà a cap compromís per reduir d’una punyetera vegada l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Bon any, per cert.