Ara fa deu anys, es lliuraven al Consell General les signatures que van permetre prendre en consideració la primera Iniciativa Legislativa Popular de la història d’Andorra. Des d’aleshores, no n’ha prosperat cap més. I no per manca de ganes o de causes per les quals valgui la pena mobilitzar-se: en alguns casos la iniciativa no va prosperar perquè no hi havia una proposta prou entenedora per obtenir el suport de la gent; i en d’altres, la dificultat per obtenir les signatures necessàries (un 10% del cens electoral que deixa fora -a més- a les persones residents al país) va impedir entrar-les a tràmit. Avui, continuem sense un reglament que dicti de manera clara i senzilla com fer servir aquesta eina democràtica, per tal que se’n promogui l’ús i es pugui garantir la traçabilitat de les dades de les persones que hi prenen part. I no sembla que, deu anys després de la primera ILP, hi hagi cap pressa per fer-lo. En part perquè si alguna cosa no li sol agradar a la classe política és que li diguin què ha de fer, ni quan. Sobretot quan les propostes trepitgen ulls de poll o alteren prioritats. Però precisament per això és important que hi siguin, i sobretot, que la gent les conegui i les faci servir. Dubto que hi hagi ara mateix un arma més poderosa per combatre la desafecció política que la de permetre que la ciutadania senti que té el poder real de canviar les coses, i tasti de prop la complexitat de generar alternatives. Si ho fan, uns i altres coincidiran, que encara avui, és més complicat mobilitzar els afins que argumentar contra els bel·ligerants del camp contrari.