Ara fa deu anys va es van començar a recollir firmes per a la iniciativa legislativa popular per prohibir el consum de tabac en locals tancats. La campanya, promoguda per la periodista Noemí Rodríguez, les va aconseguir en un temps rècord, i el novembre del mateix any la proposta de llei va entrar al Consell General. Ja sabem com va acabar la cosa: finalment, el desembre del 2012 es va aprovar, i des de llavors tots els locals públics són espais lliures de fum. No sé si vostès recorden el debat intensíssim que es va generar entre partidaris i detractors de la llei. Els uns, naturalment, argumentaven que no tenien per què respirar el fum dels altres, que el dret a la salut havia de ser prioritari. Els altres brandaven una panòplia de diverses justificacions. La sagrada llibertat individual (jo faig amb el meu cos el que vull), que Andorra vivia del tabac, que fumar en espais tancats seria un al·licient per als turistes, que l’economia se’n ressentiria i que seria una catàstrofe per a bars i restaurants, que no aixecarien mai més el cap. Si repaséssim els comentaris que es publicaven al diari ens esgarrifaríem de la virulència que es va arribar a assolir en el debat. Amb la llei aprovada, cap d’aquells mals auguris no es va produir. Ara, el record d’aquells temps en què sorties d’un local amb la roba pudenta, en què de vegades, si demanaves polidament que no es llencés el fum davant d’una embarassada, t’engegaven a la pastar fang, han passat, i ens sembla inversemblant que, no fa pas gaire temps, un veí de taula encengués un rossli a les postres. I és la perspectiva –el pas del temps– el que ens dona eines per entendre el passat i ens ofereix la promesa del consol en moments difícils, en temps d’incertesa.