No sé si qui es va inventar l’expressió “cavalcada estàtica” ho va fer de bona fe o mogut per una secreta rancúnia fruit d’una infantesa difícil, però el cas és que l’oxímoron ha fet fortuna i a moltes poblacions l’han adoptat per anomenar d’alguna manera el succedani de cavalcada semiclandestina, sense nens i gairebé sense mags, que van organitzar el capvespre de dimarts. A d’altres llocs, es va optar per permetre una assistència molt reduïda a una cavalcada molt deslluïda, per allò d’evitar aglomeracions i d’abreujar l’esdeveniment fins a extrems pràcticament testimonials. I encara hi ha hagut algunes localitats, amb més pressupost, on l’habitual corrua de carrosses de la cavalcada es va substituir per una mena de sainet postmodern, pensat perquè la canalla el veiés a la televisió. La justificació de tot plegat, és clar, és la maleïda pandèmia, i cal donar per bons els esforços de patges i edils per cercar alternatives a la tradició. Però cal esperar també que en els anys vinents, quan s’hagi superat la situació actual, ningú no tindrà la temptació de perpetuar l’experiment d’enguany en nom d’una nova normalitat impostada o invocant alguna mena de modernitat extravagant, perquè, es miri com es miri, mai uns mags plasmàtics podran substituir la il·lusió exultant dels infants quan veuen passar per davant dels seus ulls aquells personatges vinguts de terres remotes que reparteixen caramels a dojo i que poques hores després deixaran a cada casa, qui sap com, un munt de regals per a petits i grans. El dia que tot això es redueixi a unes hores de televisió haurem renunciat definitivament a qualsevol forma de felicitat.