Hi ha determinats esdeveniments internacionals que els vivim des de fa temps amb certa normalitat, vistos des del confortable sofà de casa als informatius de televisió o als dispositius mòbils a través de les xarxes. La llunyania del lloc on es produeixen, el poc impacte que creiem que tenen en la nostra quotidianitat o fins i tot l’enquistament de molts d’aquests conflictes per la seva freqüència acaben acostumant-nos-hi i estrany seria si no els veiéssim. Molts tenen la mateixa base, però són considerats de diferent manera. L’assalt al Capitoli per part dels trumpistes és un atemptat greu a democràcia d’aquell país i, per la posició dels EUA al món, una preocupació latent: l’autoritarisme, el biaix clarament ultradretà, el feixisme i el retorçament de la interpretació de les lleis pervertint el seu significat ens condueix irremeiablement a la pèrdua de llibertats i dels valors democràtics, cosa que desemboca en dictadures. El que ha passat a Washington és greu, sí, conseqüència d’un lideratge exercit en els darrers anys; però no ho és menys el que succeeix a Hong Kong, un dels principals centres econòmics del món. Des que el 1997 va passar a ser una regió administrativa de la Xina, aquesta ha anat minant a poc a poc el seu nivell d’autonomia, empresona activistes i l’oposició democràtica i, en conseqüència, anul·la les seves llibertats. I com a Hong Kong, a tants i tants altres països o minories nacionals. Un cop sufocat l’assalt al Capitoli, la resta de democràcies homologables del món hauran fet les seves declaracions, però de res serviran si no s’hi veuen reflectits, de què els pot passar si segueixen callant i alimentant les bèsties.