Una de les primeres coses que aprens quan t’informes a través dels canals digitals de la premsa és a no llegir els “comentaris”. En el seu moment ja vaig donar-me de baixa de Twitter (i Facebook), per una qüestió de salut mental. Els comentaris són una branca més, per no dir una altra cosa, de les xarxes socials. Aquests dies, seguint les informacions de l’allau de canvis de mobilitat dels nostres veïns de baix per combatre la Covid-19 que ens afecten directament -i de quina manera-, he caigut en l’error d’entrar-hi. De la perplexitat he passat al fàstic llegint els comentaris sobre els treballadors fronterers. De totes les capçaleres, començant per aquesta i acabant per la que a vostè li convingui millor. Malgrat això, m’ha fet fàstic veure la malvolença amb què se’ls fa responsables de la situació i automàticament se suggereix o directament s’exigeix la seva expulsió del país, com a solució màgica que arreglarà tots els problemes d’Andorra. No m’esplaiaré en altres arguments, ni protagonistes. Soc conscient que l’univers virtual és terreny adobat per a fanàtics i radicals de tota mena i color. El bo i millor de cada casa en són addictes i els principals usuaris. La gent, a banda de mala llet i mesquinesa, no té memòria, o només en te pel que li interessa. No fa tants anys que els andorrans migraven per poder sobreviure. I encara en fa menys que la mà d’obra forana era benvinguda i desitjada -de les condicions, abans i ara, millor no parlar-ne- perquè aportava prosperitat i riquesa per al país. L’estultícia, la ignorància i l’anonimat són un còctel explosiu. Només cal veure la traca final de la presidència de Donald Trump!