Abraham Maslow, en posar les bases de la famosa piràmide de les necessitats, va oblidar afegir la contenció. Encara que pugui semblar contradictori. Aquests dies, els cubells d’escombraries plens de llaçades i papers arrugats ens mostren, amb detall, com l’excés de coses també genera insatisfacció: massa joguines, massa menjar, massa expectatives, al capdavall. Forma part d’aquestes incongruències tan nostres: com m’agradaria llegir més, en comptes d’alliberar espai a l’agenda, vaig comprant llibres. Com que no tinc prou temps per gaudir de la música, descarrego nous temes que no tindré mai ocasió d’escoltar. O ens apuntem a un gimnàs que no trepitjarem, i així anar fent. Maslow va definir en la seva piràmide les necessitats bàsiques de l'individu d'una manera jeràrquica, col·locant les necessitats més bàsiques a la base de la piràmide i les més rellevants al cim. Així, a mesura que anem satisfent necessitats, en sorgeixen s’altres d'un nivell superior. En l'última fase es troba l’autorealització, que no és més que un nivell de plena harmonia. Respirar, menjar, dormir, l’absència de dolor… tan important tot plegat i tan poca cosa si ens centrem a, simplement, pal·liar la seva mancança. El problema, en el nostre racó de món, és que ens hem conformat a fer un bucle d’allò més bàsic, i així, en comptes de pujar al cim, ens conformem a posar-nos un nou abric, menjar més, escarxofar-nos més a casa o tenir un cotxe més gran. Així, en aquesta cursa frenètica cap a la felicitat, a manca de digerir, ens conformem a acumular amb l’ingenu desig d’adquirir bons hàbits per osmosi.