Com que l’amic Iñaki Rubio se m’ha avançat amb la comparació entre la presa del Capitoli i a Revolució dels Joves que van ocupar Casa de la Vall l’any 1933, hauré de fer ús del calaixet dels recursos propis, que mai no s’acaben (i, si se t’acaben, te’ls inventes). Explico, doncs, una breu i recent experiència personal. El dia de Reis vaig haver d’anar a urgències. Es veu que durant l’any no vaig fer la bondat necessària i Ses Majestats em van obsequiar, en comptes de carbó –que és el que hauria estat més natural–, amb un agut dolor pectoral que, d’entrada, feia sospitar que el cor se’m queixava amb insistència, tot i que al final la cosa va per una altra banda, aparatosa però no tan greu. De manera que cap a Meritxell hi falta gent. I què dir: a Andorra hi ha un servei sanitari excepcional. I s’ha de dir, i s’ha de dir més sovint. Que té els seus problemes, naturalment. Que també hi ha coses a millorar, segur. Però que l’atenció al pacient és excel·lent, ràpida, professional i eficient és un fet, i més encara en moments en què el sistema està exposat a una tensió que fa un any, només, era inimaginable. Que des del moment en què hi entres ja et sents acompanyat i tranquil, en bones mans, per part de tot el personal. Que les proves són àgils, les informacions que et donen són detallades, precises i entenedores. Però nosaltres som uns rondinaires professionals, els mestres de la crítica, paladins de la queixa, especialistes en l’empastifada anònima i en l’estirabot poca-solta. Res no ens està bé. Per això vull donar públicament les moltíssimes gràcies a tots els sanitaris del país, del primer a l’últim. L’única pega és que hauria estat bé que, de propina, m’haguessin vacunat. Però què hi farem. Em poso a la cua i ja m’avisaran.