Dilluns va fer un any que les autoritats xineses van comunicar la primera mort causada per una malaltia desconeguda i encara sense nom. Des de llavors, el nombre de víctimes només ha crescut fins a sumar gairebé els dos milions de persones a tot el món. La malaltia es va declarar almenys un mes abans (n’hi ha qui situa el primer focus el novembre de 2019), però l’OMS es va prendre el seu temps abans de declarar l’emergència sanitària mundial. Ho va fer finalment el 30 de gener, quan el virus ja s’havia estès a Europa. L’endemà es va detectar el primer cas a Espanya, a l’illa de la Gomera, però ningú no va fer res fins un mes i mig més tard. A Andorra, el calendari ve a ser si fa no fa el mateix. Primer, el desconeixement del que estava passant va provocar el desconcert i certa sensació de pànic generalitzats; però, un cop superada la primera onada, ens hem anat acostumant a contagiar-nos per damunt de les nostres possibilitats, i ara ens mirem les dades de l’evolució de la pandèmia amb una mena d’indolència fatalista, com si la cosa no anés amb nosaltres fins que ens afecta de prop, personalment o a alguna persona estimada. L’arribada de les primeres vacunes ha obert una escletxa a l’esperança, però la lentitud amb què avancen les vacunacions està a punt de tancar-la. Al llarg d’aquest any hem sentit massa vegades les mateixes persones defensar un argument i el contrari, segons d’on bufa el vent de la pressió social, i hem constatat, no sense preocupació, com qualsevol tertulià pot esdevenir un epidemiòleg reputat en qüestió de poques setmanes. I mentrestant, el nombre de morts creix dia a dia.