Durant molts anys, necessitava estar envoltada d’ordre per poder funcionar. Era incapaç d’anar a dormir amb els plats del sopar per rentar o els mitjons per desar al cistell de la roba bruta. Impossible començar a redactar un article si no tenia totes les coses ben desades sobre la taula en una pauta mil·limètrica i estudiada. Ni podia repassar els apunts amb una rentadora per posar, ni sortir de casa amb el llit per fer. Confesso que –malgrat els esforços– no he millorat gaire amb els anys. Continuo fent mitja volta per alinear els interruptors de la llum que estan en el mateix pany de paret, desant els coixins ben arrenglerats sobre el sofà o assegurant-me –les vegades que calgui– que les sabatilles estan ben desades, en paral·lel, allà on han de ser, com si l’ordre exterior ens salvés del caos intern. El mateix passa amb les convencions socials. Fils que ens permeten teixir ponts per travessar els precipicis del dia a dia sense perdre el seny. Sobreentesos que ens deixen avançar a palpentes, fent veure que veiem seguretats allà on no hi són, fugint del vertigen. Així vaig, com un pollastre decapitat, buscant el fil per reprendre el dia a dia sense referents a mitjà termini. Buscant noves pautes, nous ancoratges. Encara que siguin inútils, com un tic compulsiu per l’ordre, com les supersticions, com les rutines. El moment de fer plans ha quedat enrere. Ningú no està al marge del risc, ni de la incertesa. Però tot i això cal avançar. I això fem. Petites trampes que ens ajuden a imaginar que les coses són previsibles. Encara que no ho siguin. Fet i fet, no ho han estat mai.