No soc especialment ballador. Soc més aviat patós, amb dificultats per portar el ritme i en la meva adolescència als balls de festa major o de carnaval a l’envelat del meu poble acostumava a trepitjar la parella que sacrificadament accedia a fer unes passes amb mi. Per això procurava defugir el ball en parella. Però reconec que gaudeixo de l’espectacle i especialment de les danses populars amb coreografies adaptades o pròpies que els nostres esbarts ens ofereixen en les seves representacions. Aquest any celebrem dos aniversaris: els 40 anys de l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella i els 10 de l’Esbart Valls del Nord, el més jove de tots els del país. Recordem, a més, que el 2020 l’Esbart Santa Anna, el degà dels esbarts, en va complir 70, d’anys. I a això hi hem d’afegir que l’Esbart Laurèdia en farà 60 d’aquí a dos anys i que l’Esbart Sant Romà ja ha passat la trentena, si els comptes no em fallen. Totes aquestes xifres ens indiquen la bona salut dels diferents cossos de dansa, distribuïts en diverses categories segons les edats, i que són expressions vives de la nostra identitat. Però, si alguna cosa s’ha de posar en valor més enllà de la creació artística, és la tasca social que fan aquests col·lectius, perquè ja no és només que preservin i conreïn les danses tradicionals, o que promoguin noves danses amb base tradicional, sinó que cohesionen la societat, fan poble (entès en el seu concepte més ampli), transmeten i reforcen tot un seguit de valors que, en temps de pandèmia com en el que estem immersos, són tan necessaris per a la societat. Potser mai sabrem agrair suficientment la ingent tasca que fan.