He seguit aquests dies el relleu presidencial als EUA. I no deixa de ser inevitable comparar la situació viscuda dimecres passat amb la que es produïa a les escales de la Casa Blanca quan era Donald Trump qui arribava de nou a la residència presidencial sota la mirada del tàndem Obama. Trump no ha marxat del 1.600 de l’avinguda Pennsilvània fins a l’últim moment, hores abans que Joe Biden prengués possessió de la presidència en una cerimònia sense gairebé públic a les escales del Congrés, completament blindat davant l’amenaça que el trumpisme repetís els aldarulls de fa tres setmanes. El republicà ja havia dit que no assistiria a la investidura, però almenys va redactar una carta de comiat per al seu successor, com és protocol·lari. M’adono, en aquesta mena de circumstàncies, de com d’important és saber arribar als llocs, i com –encara més– és important saber-ne marxar: deixar les coses endreçades i saber fer un pas enrere assumint que has fet la feina tan bé com has pogut i sabut, integrant que ningú no és imprescindible, i que, com tot a la vida, és important saber estar, per molt que creguis –equivocadament o no– que t’han jugat una mala passada a les urnes. Com els entrenadors dels primers equips de futbol, que ja saben que aquest és un escenari que s’inclou com a clàusula no escrita en els seus contractes. Per això és en situacions complexes com aquestes on es demostra l’autèntic tarannà de les persones, el seu saber estar, la seva educació i vàlua personal i professional. És clar que a aquestes alçades, la sorpresa hauria estat que el tarannà Trump hagués estat un altre.