Voldrien vostès tenir un youtuber com a gendre? Probablement, no. Però aquesta és una qüestió –una bretxa– generacional: no hem d’aspirar a entendre-ho, sinó tan sols a suportar-ho amb una mica de dignitat mentre no passi la foguerada, que passarà. I és que sembla que hàgim aixafat merda, amb perdó. La pinça entre l’hègira fiscal d’El Rubius i la venda –exasperadament lenta, però regulada i amb totes les garanties legals– de les primeres vacunes ha generat la tempesta perfecta, aquella que es congria dins d’un vas d’aigua però que va acompanyada per un espetec de llamps i trons. Ara feia un temps que les forces del mal no treien el Sant Cristo Gros, aquesta barreja sensacional entre prejudicis, informacions falses, enveja gens dissimulada, interessos ocults i pura mala bava. Ara ja ni tan sols estic segur que amb pedagogia es pugui resoldre, perquè està tan escampat com el seneci, aquella planta invasora que, sense que te n’adonis, ho acaba ocupant tot. Són els bulliers del pati, que amb el petit que porta ulleres prou que s’hi atreveixen mentre sota les catifes de casa hi tenen tot de cadàvers. Ens estan quedant unes societats ben galdoses, i la plaga només ha accentuat tendències. Ens estem tornant cada cop més cridaners, cínics, maleducats, envejosos, egoistes, insolidaris, sectaris, manipuladors i manipulats. I el que és pitjor, al fons del pou, des d’on cada vegada ens costarà més sortir, més ignorants que mai.