La polseguera youtúbica està donant molt de joc a les espanyes. Ho expresso en plural perquè s’han abonat a la crítica opinadors i partits d’ideologies contraposades. Tampoc és d’estranyar, sabut com és que la defensa de la pàtria no entén de colors, i menys a Espanya. Aquí les crítiques també ha fet córrer molta tinta. Sobretot la proposta que ha llançat Unides Podem per (re)qualificar Andorra com a paradís fiscal, amb el que ha costat sortir dels maleïts llistats de l’OCDE i la UE -i no ho dic amb segones-. Llec en el tema (impositiu), endut per la curiositat he donat un cop d’ull a la llista en qüestió i no ha sigut difícil esbrinar per què nosaltres som diana fàcil a diferència dels Països Baixos (Holanda ja no és correcte), Irlanda, Sud-àfrica, Panamà o Delaware (estat dels EUA). No és per la mida, no ens precipitéssim, perquè també ho són -paradisos fiscals, vull dir- Mònaco (Principat de), Malta, Gibraltar i Luxemburg. I passo de llarg per les illes del Carib i el Pacífic! El quid de l’assumpte són els padrins... i les influències. Si a Andorra, posem per cas, tinguéssim pous de petroli, mines de diamants o, encara millor, de coltan, el superconductor esdevingut imprescindible en el nostre món, l’assumpte del paradís fiscal seria un miratge. No és cap anatema reconèixer que som petits. Com també és clar que totes aquestes crítiques estan envoltades d’hipocresia i interessos espuris. Qualsevol excusa és bona per distreure la ciutadania i desviar el focus d’atenció de temes més importants i transcendents. Youtubers evasors? Un acudit de mal gust al costat de professionals... que no cal ni esmentar.