Els vàndals eren un poble germànic, originari del sud del Bàltic –les costes del nord d’Alemanya i Polònia–. Com va passar amb la resta dels seus cosins nòrdics, van aprofitar la desfeta de l’imperi romà per canviar d’aires, deixant les estepes i els boscos boirosos a la recerca de nous horitzons (paella, sangria, sol i platja, vaja). Després de travessar la península Ibèrica i establir-se un temps a Andalusia van travessar l’estret i es van instal·lar al nord d’Àfrica, cap al 429, per ocupar les grans explotacions cerealístiques del que avui és Tunísia. Des del port de l’antiga Cartago, van ocupar també les illes Balears, Còrsega i Sardenya. Però va durar poc, l’alegria a la casa del vàndal, perquè els bizantins els van fer fora el 538, i els van escombrar del corrent de la història. Del tot? No pas: els pobres vàndals –que no eren ni més ni menys destralers que els merovingis, els ostrogots, els visigots, els francs, els anglis o els saxons– arrosseguen la llufa de ser uns salvatges, uns incivilitzats, quan els que de debò eren uns animalots entre els seus contemporanis eren els huns (els d’Àtila i el seu famós cavall herbicida). I avui ens recreem en el vandalisme per qualificar les accions dels brètols que fan de brètols, com parlem de gals per no haver de repetir francesos. Probablement aquest jovent nostre que fa botellades, buida els contenidors de la brossa i s’encara a l’autoritat ni sospita que se’ls assimila amb Genseric i els de la seva colla. Potser una mica d’educació els permetria tenir una mica de context històric per justificar les seves activitats de lleure.