Com que el cap de setmana vinent em toca votar, dimarts a la nit em vaig fer el propòsit de seguir el debat electoral que emetia la televisió pública catalana, per allò de gaudir plenament de la “festa de la democràcia” (tal com estan les coses, qualsevol oportunitat de festa és bona, fins i tot aquesta). El cas, però, és que em vaig avorrir tant que em vaig quedar torrat molt abans del final, i ara no sé si encara té sentit anar a votar o si el més conseqüent és l’abstenció, atès que cap candidat no va ser capaç d’encomanar (almenys en el meu cas) prou il·lusió per les seves propostes. Se suposa que aquest tipus de debats serveixen perquè els indecisos acabin de decidir el seu vot, però cada cop estic més convençut que l’efecte és tot el contrari: acaben desmotivant l’electorat que no es mou per cap militància concreta. Si no ho tinc mal entès, el primer debat polític televisat va ser el que va aplegar el setembre del 1960 als estudis de la CBS a Chicago l’aleshores vicepresident Richard Nixon amb John Fitzgerald Kennedy, candidat demòcrata a president. Han passat seixanta anys i el món ha canviat molt, i la manera com ens informem els ciutadans encara més, però els debats televisius segueixen repetint, en essència, el mateix esquema. La principal diferència és que ara acostumen a ser corals, la qual cosa perjudica més que beneficia el format, perquè és un llast per a la mínima agilitat que requereix un programa de televisió. Per sort, a Andorra la pròxima convocatòria electoral encara és prou llunyana en el temps per intentar trobar una alternativa que serveixi per incentivar realment la participació política.