La meva dona m’ha fet enganxar als documentals. A ella però, l’hi produeixen un efecte somnífer que a mi no m’ataca d’igual manera –encara que no hi estic immunitzat–. Els documentals guanyen espai entre la inevitable sobredosi de sèries que fins ara eren les que ocupaven més temps del nostre lleure. Quan no coincidim en quina veure plegats, i si en V.O. o V.D., assumpte sobre el qual passaré de llarg, aquesta opció (el documental) és normalment terreny neutral. I més si són de natura i geografia. Visionant-ne 3 o 4 –siguin de National Geographic o de la BBC, les cito només a tall d’exemple, per la seva demostrada qualitat– és suficient per agafar perspectiva i veure que la nostra estultícia no te límits. El pitjor del cas és que no fa falta que el documental l’acabin de treure del forn. N’hi ha de fa un grapat d’anys que desgraciadament continuen plenament vigents. Fa poc vam veure La formació de la Terra (National Geographic, 2010) i d’entrada vaig tenir una sensació d’alleujament. A la Terra se l’hi donen uns quatre milions i mig d’anys d’existència (miler més, miler menys) tot i les extincions que ha patit fins ara. I es calcula que tindria aproximadament el mateix temps de vida d’ara endavant. Va ser pensar en nosaltres els humans i l’alenada d’optimisme es va volatilitzar. Com aquell qui diu fa quatre dies que som al planeta i menys temps que vam començar a colonitzar-lo (les xifres ballen entre els 200.000 i els 70.000 anys segons les fonts). I estem a punt d’igualar el que erupcions volcàniques massives o cataclismes còsmics (meteorits) van assolir fa milions d’anys. Com a espècie no sembla que tinguem remei!