Estem tant pendents de no tocar res potencialment brut, de dur la mascareta ben posada, de no relacionar-nos amb qui no toca, de viure –i mai millor dit– en una bombolla, que la feina serà nostra per recuperar l’equilibri mental un cop deixem la Covid enrere. I sóc optimista. Dono per fet que ho farem, i que ho farem abans d’acabar l’any. Suposo que necessito tenir un horitzó –ni que sigui fictici– que em permeti albirar la llum al final del túnel i somiar amb sol, mar i abraçades. I aquest serà el moment que haurem de vigilar de prop. Perquè portem tants dies contenint la respiració que, quan ens deixem anar, com en una presa plena, l’aigua continguda de totes les emocions reprimides –bones i dolentes– s’escaparà per les escletxes i molts haurem de córrer per no sortir esquitxats. Espero que d’aquí a aleshores, les consultes als psicòlegs entrin per la CASS, perquè avui si s’ha disparat el consum d’ansiolítics, d’agressivitat a les llars i de tensions al carrer, què no passarà quan deixem de viure amb aquesta tensió interna? Mentrestant, enyoro –semblava impossible– compartir converses buides a l’ascensor, de ser prou a prop als restaurants per posar-me al dia de les converses alienes i d’esternudar, quan arribi el pol·len, sense sentir-me com una terrorista en una guerra biològica i invisible. Avui tots ens hem convertit en estranys que ens mirem amb desconfiança. La part bona és que un cop ens traguem la mascareta, no sabrem –de nou– qui saludem per carrer. I ens haurem de tornar a mirar als ulls i ens continuarem rentant les mans. Durant un temps, si més no.