Bé, sí. Ho confesso en públic. Soc un d’aquells éssers asocials als quals el Carnaval i tota la parafernàlia que els envolta els incomoda. Què volen que hi faci? Els orcs som així. Potser el fugaç regnat del rei Carnestoltes tenia algun sentit des de l’edat mitjana i fins fa cinquanta anys, quan el control social que exercia l’Església sobre la gent necessitava que, un cop l’any, la tensió acumulada pogués emergir per alguna banda (per tornar, en acabat, a la submissió habitual). Però ara, que vivim a xauxa i a cal pixa-i-rellisca, no té gaire solta disfressar-se de guerrer mandalorià o de peça de Lego. Només tindria alguna justificació si, en acabat, a partir del Dimecres de Cendra, entréssim sense reserves en un període de penitència, dejuni, bacallans i introspecció, les set setmanes de la Quaresma que hem de travessar fins a arribar a la joia pasqual. Veig que els comuns han fet esforços per oferir algun simulacre de celebració, però ja es veu prou que són uns esforços tan benintencionats com inútils. A més, estimats amics, portem un any que no ens hem tret la mascareta de la cara. Hem guanyat en invisibilitat i discreció, hem evitat haver de saludar gent que no t’ha reconegut (i a l’inrevés: gent que t’ha reconegut i ha evitat saludar-te, fent veure que no). Hem redescobert quin és el poder elèctric d’una mirada i hem convertit la màscara també en un escut, com si tots portéssim un nicab a l’espai públic. Quan la plaga hagi estat superada —que ho serà— ens costarà un món tornar a la casella de sortida i fer veure que aquí no ha passat res.